19.10.17

ESTELLÉS

Avui la pluja suau,
m’ha dut a abraçar l’Estellés.
M’he submergit als seus versos
m’he aixoplugar al paraigües
tendre i apassionat dels seus mots.
He contemplat els amants
com mentre estenent la roba
es barrejaven  entre braços i arraps.
Desprès he assumit la veu,
aquella veu del meu poble
que clama i clama llibertat,
que busca en cada esquerda
on acostar el nas golut d’oxigen
per a poder respirar,tant sols, respirar.
I m’he arrapat als genolls de la terra,
de la seva terra de jotes i roders
de la nostra terra ara allunyada
que comparteix llengua i fe.
I la he aclamat, com mare de terra sola.
I mentre el gran foc o la ferocitat
m’ha fet passar pàgina entre llàgrimes,
he vist a l’horitzó gris del dia plujós,
ones que venen i mars que s’allunyen,
plors que s’enceten i riures que moren,
que moren, que moren...que moren...
I fora, seguia plovent amb insistència,
i en algun racó del barri solitari
un gat miolava buscant aixopluc,
i el país, confós, seguia erràtic
amb una sola idea al cap, respirar,
i a poder ser, treure’s de sobre un llast
massa dur insistent i prescindible.