Volaba
veia el mon com un enorme globus
on poder deixar anar les seves ales
i fabricava espais a cada cop d’ala
talment com si fos lliure i feliç.
Venia de picotejar una oliva
o de descansar en una branca,
o simplement d’acostar-se a un núvol,
quan de sobte es veié reflectida
i va quedar absolutament meravellada
del seu vol i el seu aspecte majestuós.
Cent mil cristalls aleshores
li van fer esclatar el crani
i tota la foscor del mon l’envoltà.
Va quedar immòbil davant el vidre,
com una cruel al·legoria de l’espai.
Dies després, un fotògraf despistat
l’immortalitzà per sempre, sense vol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada