1.5.17

AIA


M'aturo cada vegada que em plau,
surto del cotxe, oloro, miro, frueixo.
El temps, no existeix, tant sols és
l'instant que va d'àpat a àpat.
I ara en un bosc d'Aia,
m'estiro a l'herba, i contemplo,
contemplo atònit i embadalit
com els núvols creuen el cel,
com les fulles dansen sense música,
com els ocells i papallones
fan cercles en espais imaginàris,
com les abelles, s'afanyen a xuclar pol·len.
Contemplo plàcidament, com la vida
es reinventa a cada pas, malgrat nosaltres.