En el temps que els cirerers perdin la flor,
i despuntin ben roges les cireres,
desclouré els llavis poc a poc
i diré el teu nom de
primavera.
Recordaré els jocs entre llençols,
aquells que ens inculcaven tanta vida,
em deixaré endur per els records
i reviuré amb un somriure aquella bogeria.
I quan les cireres es marceixin com cada any
després d’haver acolorit les matinades
faré recompte pensarós de tots els guanys,
de cada bes de cada mot, de cada albada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada