27.2.16

ANNA MERCURY





Anna, se’t veu a la cara quan cantes.
Està clar que ets una drogoaddicta,
fas cara d’un plaer desconegut.
Se’t veu posseïda per ves a saber
quin producte al·lucinogen
que et traspua la pell, i les parpelles.
Suposo que també deus ser traficant,
malauradament, una cosa porta l’altra.
Trafiques oi?. Ho sabia.
I aquesta veu?, de veritat ens vols fer creure
que aquesta veu és natural?
que no hi ha drogues de disseny?
Que s’enforteix i es suavitza en un instant?
Que es transforma seguint les ones
i s’eternitza dins la gola dibuixant
una a una les notes del pentagrama?
a mi no m’enganyes Anna.
Posseeixes la droga més fascinant de totes,
la música a les venes.
Trafiques sense pudor tota la sensibilitat
de la que ets capaç.
Escoltant-te, m’has fet volar com un pobre cocaïnòman.
Gràcies.
Que cap gris policia t’intercepti aquesta partida de droga
fascinant.

26.2.16

DOS DE MARÇ

Recordo aquell dia trist.
Les campanes de Gràcia
tocant a morts lentament.
No recordo si el dia era fred,
però estàvem tots glaçats.
Amb els meus tretze anys
es va forjar un odi immens,
una sensació d’odi que encara
cada dos de març m’assalta.
Encara que sembli mentida,
recordo les campanes, tonc, tolonc,
lentes, tristes, emprenyades.
La injustícia prenia forma de garrot,
la llibertat quedava tacada de sang,
l’ésser humà, baixava un graó
en la seva trista evolució.
Com les campanes de Gràcia,
aquell trist dos de març
tot va quedar alentit i buit.

POESIA

Des de dins del meu poema t’escric.
A tu que un dia arribares riallera
com una tempesta d’aigua de part.
T’escric engarjolat entre les lletres,
presoner de tots i cada un dels mots
que fa tant de temps em regales.
No serveixo per a gaire res, ja ho saps,
per això de dins del petit poema
et dono la més alegre benvinguda,
cada vegada que em portes a ulls clucs
davant el teclat, davant la meva raó de ser.

25.2.16

NITS DE POESIA

Ajuda’m  a gronxar el món.
Ho farem amb paraules i poesia,
amb somriures i rialles.
Per un instant fingirem
que som feliços, i tal vegada,
potser ho aconseguim.
I si no, l’esforç haurà valgut la pena.
Jugarem amb l’escalfor
i la saliva, com quan érem infants,
i ens deixarem anar i venir
colgats de l’eix de la paraula.
Farem bombolles de sabó,
o jugarem a la xarranca,
tant se val, serà la nostra estona.
L’estona inviolable, on jo recitaré
i tu m’escoltaràs embadalida.
L’estona clandestina on tu recitaràs,
i jo t’escoltaré entre bambolines.

EL MONSTRE

I el monstre aixecà la mà,
destruint un paisatge
on l’ànima feia dies
que ja era difunta.
I després del bombardeig
se sentí la rialla histèrica
dels vencedors fanàtics,
que contemplant la seva obra,
orinaren sobre la única cantonada
que quedava en peus.
I amb la cuirassa de la raó
que els donava un Déu inexistent,
deixaren la petja espantosa
de la seva obra inacabada.
I el monstre marxà de l’indret,
buscant altres llenços
on escopir la seva ira absurda,
el seu crit de visca la mort,
la seva cara ensangonada,
el seu esperit destructor.
Maleïts siguin.

24.2.16

DIUEN, DIUEN, DIUEN...





He estat parlant a les plantes,
diuen que és bo.
Cap d’elles no m’ha contestat,
diuen que és normal.
Les he regat amb aigua reciclada,
diuen que és sostenible.
Les he esporgat de males herbes,
diuen que és el que cal.
Els he ruixat les fulles pel pugó
diuen que creixen més sanes.
He passat el matí distret
diuen que és saludable.

Esperaré amb ànsia la primavera,
per veure si em contesten
amb una flor ben ufana,
i si no, seguiré parlant amb elles.

Diguin el que diguin, elles diuen diuen diuen,
coses més boniques que segons qui.

23.2.16

LA BLANCANEUS

Després de canviar tots els bolquers,
de posar totes les rentadores,
de fer el sopar, el dinar, l’esmorzar,
de passar l’escombra i el pal de fregar,
de preparar les farinetes dels petits,
de plegar i planxar tota la roba,
de fer la compra de la setmana,
de sorgir els mitjons i aparellar-los,
d’endreçar l’habitació i fer els llits...
La blancaneus li va dir al Princep:
“Aquí et quedes, amb el teu regne”,
i va marxar orgullosa per la porta,
tot cantant l’himne de Riego...

GARTXOT



Li falten dents i malgrat això
les paraules li surten mastegades,
en cada acord li surt l’ànima de dins,
des de la seva cantonada de sempre,
de la que es nega a marxar, a fugir,
la seva oficina, el seu lloc de feina.
Mastega les paraules i les escup,
com escupen les bruixes el verí,
o els infants el xiclet que ja no te gust.
I amb la seva veu, lleugerament nassal,
m’acosta al seu país, al verdader,
el que es juga la vida a les cantonades
allí on ell canta, allí on ell treballa
entre la indiferència de la gent,
entre el brogit dels cotxes i els nens,
amb l’única companyia de la seva guitarra,
la seva amant, la seva fidel amant,
i la seva inconfusible boina i camisa estripada,
com la veu, com les cançons, com la seva vida.

22.2.16

BRUIXES, BRUJAS, SORGINAK, MEIGAS...

Quan dansen les bruixes,
al so de la guitarra,
es quan et recordo nua
als meus braços encara joves.
Quan canten les bruixes
sota la lluna plena
encara ensumo el teu olor
en cada centímetre del cos.
Quan es lliuren les bruixes
a fer salts sobre la foguera
sento encara en la pell
aquella escalfor malaltissa.
Quan  es despullen les bruixes
els meus ulls s’humitegen
encara folls i entremaliats
per  la teva enyorada humitat.
Quan dansen, quan canten
quan salten, quan es despullen
les bruixes, las brujas, les sorginak, les meigas....

12.2.16

BRAU

Et miro entre baves de sang.
Et miro als ulls amb la vista enterbolida,
la vida se m’esmuny per moments,
i ja no en veig un, en veig dos o tres.
Contemplo l’espasa com s’acosta al dors,
i segueixo mirant-te, com si no et veiés.
Segueixo sense entendre res del que ha passat,
sense capir el perquè de tanta violència gratuïta.
No he entès, aquelles punxes de colors
que em perforaven una vegada i un altre.
No he entès la punxa llarga d’aquell home a cavall.
No he entès els crits de joia de la gent,
ni la música repetitiva del pas doble,
mentre una i altra vegada la vida em fugia.
No he entès el joc macabre de la capa vermella,
ni el teu vestit de lluentons absolutament ridícul.
No he entès la festa de la que era protagonista.
 No he entès res...

La meva única culpa, haver nascut brau.
La teva, haver nascut assassí despietat.

11.2.16

LA SAMARRETA


Obro la bústia, i trobo un regal.
Una samarreta.
Tant sols una samarreta per alguns.
Un regal per a mi.
Un regal d’una desconeguda
a un desconegut que s’acosta
i enmig del ball et diu quasi a cau d’orella
que vol vestir com tu, amb els teus colors,
amb el teu preciós missatge.
M’agrada ser de poble,
m’agrada passejar tranquil·lament
mentre a la ràdio parlen de cues i embussos.
M’agrada olorar les diferents olors del camp
depenent de l’estació i meteorologia.
Passejar pel mig del carrer de manera anàrquica,
de manera plaent, com si fos l’amo.
Sortir a la porta de casa amb la cadira
en les xafogoses nits d’estiu, per xerrar i riure,
en la nostra llengua, dis-li valencià,
dis-li, català, balear, aranés,
en aquesta llengua que estimem
amb la mateixa intensitat que altres la  odien,
la nostra. Dieu-li com vulgueu, o com vulgau...
I sobretot, sobretot sobretot,
escoltar i ballar el bolero d’Alcudia...

“queia tota la lluna, sobre les sendes,

mentre canten i ballen, dotze parelles....”

3.2.16

EMPATIA

Em sembla que avui, totes les cabòries fan vacances.
Pa amb tomàquet i pernil per esmorzar.
Tia, això és el que avui em calia..

Em deixaré de mals pensaments i collonades
Pa i ciència sembla el millor remei.
Tia, avui serà sense dubte el meu dia.

Em penso divertir tant com pugui.
Pa per pa i vi per vi, no enganyaré al veí.
Tia, avui et tractaré amb alegria.

Em dedicaré tant sols a fer somriures.
Pa beneït em diran al passar.
Tia, avui estreno empatia.

XIIIITTTTT

Ho dic baixet per no despertar-te,
et miro mentre dorms tranquil•la
i tot em sembla tant plàcid
com aquella cançó de bressol
que suposo que em cantaven de petit.
Parlo baixet  per entrar dolçament
en la tranquil•litat anònima
dels teus somnis, per no destorbar-los,
per no desfer cap dels teus batecs,
cap de les teves respiracions profundes.
Per respectar la intimitat del teu son.
El vent deixa la seva petja en la persiana,
tot sembla trontollar amb la tramuntana,
i jo t’esguardo mentre dorms,
com un fidel i valent sentinella
en aquests temps convulsos.