28.12.15

BENICADELL

Com una au,
obria els braços a cel obert.
Se sentia la mestressa del mon,
desafiant els núvols i la llei de la gravetat.
S'havia apoderat, sense permís,
de l'espai del seu país,
com qui juga a ser un Deu poderós.
Quan arrencà el vol,
els ulls se li negaren de llàgrimes.
Volava, com sempre havia somniat.

Aquella nit de Nadal, de lluna plena.

23.12.15

CEC

Tinc la sort de tenir grans i interessants amics. La meva amiga Roser que treballa de guia, em va explicar que un dia va haver de fer una visita guiada al museu Dalí per a uns in-vidents. Em va fer pensar molt. Com explicar els colors a un cec de naixement? Després un altre amic l'Albert, em va fer una classe magistral, sobre els colors, la seva percepció envers la llum, els pigments i totes aquestes coses. Jo he escrit això, que si voleu podeu comentar, a favor o en contra.
Com explicaries els colors a un cec de naixement?
CEC
Camina,
deixa que els peus s’enfonsin
en la sorra tova de la platja.
aguditza els sentits i escolta.
Sent com l’aigua arriba mansa
i quan et negui els turmells,
acosta la ma, i toca-la.
Frueix-la, imagina-la immensa.
Serà el teu color blau,
aquell que no coneixes.
Acosta’t,
toca’m la cara, els ulls,
acaricia’m els llavis, les galtes,
nota els meus cabells escassos,
les orelles, els pols que batega,
el nas, les celles i pestanyes.
apropa els teus llavis als meus,
assaboreix-los, deixa que la llengua
viatgi pels camins amb passió,
la sensació que et produeixi
serà el teu color vermell,
aquell, que ni intueixes.
Ensuma,
fes-ho amb avarícia
com si t’hi anés la vida.
Ensuma l’herba, les plantes,
les margalides, la farigola,
el gessamí i la ginesta
l’espígol i la gespa recent tallada,
i sempre que l’olfacte
et transporti aquestes olors
imagina el color verd que ignores.
Escolta’ t,
fes un debat intern amb tu mateix,
examina’t, toca’t , palpa’t,
estira’t sobre una estora nu,
deixa que el sol envaeixi la teva pell,
assaboreix minut a minut, segon a segon,
tota la felicitat que siguis capaç de suportar.
Pensa, repensa, repensa’t
i quan un somriure et dibuixi la cara
sabràs que aquests instants
pertanyen al color groc, que mai no has vist.
I si algun dia
mentre beses, sents de lluny el mar,
t’acarona l’herba, i t’agafen ganes de riure,
imagina un arc de Sant Martí.

14.12.15

PRESENT D'INDICATIU, CREC...

sóc.
Vaja, crec que sóc,
de fet ahir pensava que era,
i aquest mati al llevar-me, era.
Ara de fet cada minut que passa,
penso que no sóc tant, ni sóc tant poc,
però que carai, en el fons sé que sóc,
encara que molts no vulguin que sigui,
i intentin que deixi de ser el que sóc.
Però jo, tossudament sóc.

L’únic problema, és que malgrat ser,
no sé què sóc.

12.12.15

EL REI DEL MAMBO

De vegades, voldria ser
l’espurna més violenta
de l’onada que colpeja Lekeitio.
O potser aquell bri d’herba
que acarona les planes
de la casa prop de Zumaia.
I qui sap si també potser
aquell glop xarbotat de sidra
que cau al got del casco bilbaí.
O la nota de la cançó enganxosa
que acompanya la Marijaia.
I qui sap si una punta de la cresta
de qualsevol dels Flyschs
de la costa gipuskoana.
De vegades voldria ser
el rei de totes aquestes meravelles.
Però el que de veritat voldria ser,
és en Manolo d’Ea. El rei del mambo.

11.12.15

UN "CUENTU"

El dia que va rebre la primera bufetada,
la ventafocs, va entendre que el príncep,
ja no recordava res del ball, ni  la carrossa
ni tant sols, la meravellosa sabata de cristall.

Van trobar en un lloc fosc d’un bosc humit,
la Blancaneus penjant del coll d’una branca.
Cansada d’aguantar les violacions i menyspreus
dels set nans assassins i terriblement mal tractadors.

Quan la caputxeta va arribar a  casa de l’àvia,
hi va estar parlant llarga estona entre sanglots.
Com podia aquella bona dona anciana i malalta
haver aguantat tants anys que el seu avi la vexés?.

La rateta presumida, escombrava i escombrava l’escaleta,
i va trobar un dineret que va usar per comprar el bitllet
que l’allunyés per sempre d’aquell ratolí borratxo,
que dia a dia, li recordava que només era una rata fastigosa.

Aquell polític que tenia el poder de fer lleis per acabar amb tot això,
seguia pensant que totes aquestes histories, no eren més que un “cuentu”.

8.12.15

ESPAI-TEMPS


Entre el teu mar i el meu,
un petit veler solcant onades.
el teu calmós com un llençol al vent,
el meu tant brau com un volcà en flames.
Entre les teves lletres i les meves,
un munt de sensacions barrejades
les teves sempre prudents i mesurades,
les meves roents com els millors brasers.
Qui podes ajuntar espais i temps,
que s’esvaloten entre boires allunyades....

4.12.15

PÈTAL


Tanca els ulls;
imagina simplement
que ensumes
l'olor de fragància dòcil
d'una rosa simple.
Un aroma vellutat
com els teus llavis.
Ensuma només,
no palpis el volum
que malmetria la bellesa.
Simplement l'olor,
aquella olor inoblidable
de jardí de primavera,
aquell tresor pels sentits,
aquella rosa de Sant Jordi
prenyada de mots.
I quan passin els dies
i la rosa es marceixi,
guarda un pètal ennegrit
que et farà de punt de llibre,
i pensa, pensa i recorda
que en cada estria d'aquell pètal
hi han escrites una a una
les lletres d'un t’estimo.

22.11.15

EXPLOSIÓ

En un instant,
en un sol moment
va desaparèixer la llum.
Les veus es van tornar sordes,
un xiulet increïblement agut,
un soroll eixordador i després calma.
Milers de petits fragments de pell i os,
escampats per les parets; visceres, arreu.
Ni una miqueta insignificant de dolor, ni lament.

Un segons abans, només unes paraules.
Al•là és gran!!
Un dit que activa els explosius i tot es torna àtom.

Segons després setanta-dos dones
riuen sense poder parar....
Un altre il•lús, diuen entre elles.

RECOMENÇAR


Ha marxat la il·lusió per l’aigüera.
s’ha buidat, poc a poc aigua avall
entre el sabó, i els plats bruts.
I ara cal recomençar sense defallir
i crear nous espais, noves il·lusions
per tal que tot no es perdi en la grisor.
S’han de construir noves i amples fites
per intentar que tot no caigui en l’oblit.
Cal recomençar cada dia, cada tarda
cada vespre, cada nit, cada segon
comptant que en el millor dels casos
estarem sols amb la nostra melangia,
i que potser quan perdem de vista el mon,
milers de ganivets ens foradaran el muscle.

Quan l’adéu en envaeix, alcem la vista.

19.11.15

DANSEN


Dansen.
Tant me fa com són,
tant me fa com pensen.
Dansen.
Fan sonar les castanyoles,
dansen acariciant el terra
l’acaronen com si li fessin l’amor,
amb els braços alçats,
i piquen rítmicament
els braços a l’aire,
mentre la música mediterrània,
els inunda les venes,
el cap, els muscles,
i dansen, i dansen, i dansen...
I els estimo, com el que són,
germans.
Visca el País Valencià.


18.11.15

MIRATGE


Avui he respirat l’absència,
era humida com una fageda a la tardor.
Tenia la fragància subtil del bosc
que mor sense cap pressa.
Podia tocar els seus contorns
com l’escorça dels arbres centenaris.
M’he deixat anar lentament
pel tobogan frenètic de l’enyor,
i al fons, com en un miratge,
els teus ulls em miraven estorats
enmig del matalàs de fulles mortes.

17.11.15

CAVALLET DE MAR

Llepant les onades amb les potes,
el cavallet de mar s’engalana
d’algues de petxines i curculles.
El seu trot poderós, i pausat
desafia la llunyania de l’horitzó,
i esbufega amb els narius plens de sal.
Se sent immensament feliç
d’aquell sol encara intensament tardorenc,
d’ aquell terra flonjo i agradable,
que li besa i acarona les peülles
del passeig  suau i melangiós de mig matí.
El cavallet de mar, somnia algun dia
galopar com un possés mar endins,
per poder trobar l’amanyac d’una sirena. 

9.11.15

ORDRE D'ALLUNYAMENT

Aquell paper, ho deia clar:
Ordre d’allunyament.
Una advertència absurda,
d’un jutge absurd, d’una llei absurda.
La hiena –pobres animals, quina fama-
va cosir a trets, la mare i la filla.
aquella filla que ja coneixia els cops,
aquella mare, que ja sabia el dolor.
Però el paper ho deia clar:
Ordre d’allunyament.
Els cossos resten a la voravia,
davant els ulls atònits del seu fill,
vermells de sang, de ràbia, d’indignació.
La hiena, es va entregar, amb el seu advocat,
terrible defensa, pobre home,  també,
defensar una hiena assassina. Són les lleis.
Les mateixes lleis absurdes,
els mateixos jutges absurds,
el mateix masclisme absurd,
la mateixa maleïda violència absurda.
Aquesta violència covarda que no te fi.

Ordre d’allunyament. Tranquils, no hi ha perill.

8.11.15

PAPERERA DE RECICLATGE

Escric entre llàgrimes,
amb la certesa que ningú no les veurà.
Tothom seguirà pensant en el bufó,
en el poeta, l’artista, el pallasso,
-com deia l’ovidi-.
Però de vegades, escric entre llàgrimes
i m’abandono a plorar a flor de pell,
deixo que els porus del meu cos
es lubrifiquin, s’humitegin, es regenerin,
i ploro mentre escric, com un nadó de teta.
Ho heu provat?
En acabar l’escric, l’esborro, no fos cas,
que algú penses que m’he entendrit massa,
o que he deixat de ser aquell destraler
que escup poesia enlloc de recitar-la,
o el pallasso sense nas vermell
que tant sols fa riure.
Als pocs segons, rebusco entre la brossa
per recuperar les llàgrimes i la tendresa.
Oblido aquell impàs en que l’estupidesa
m’ha fet clicar...”Buida paperera de reciclatge” 

BOMBOLLES DE SABÓ

Avui he fet
bombolletes de sabó.
He creat del no res
petites meravelles
que s’alcen, volen,
fan giragonses
i quan se’n cansen,
exploten, desapareixen.
Efímeres il•lusions
petits miracles
que regalen segons,
instants inerts,
i que enjogassades
ens retornen feliçment
un segle enrere,
on els dissabtes a la dutxa,
la mare bufava entre les mans
i creava del no res, com un mag,
bombolletes, il•lusions, meravelles.

TRET


Amb tota la seva arrogància,
i la seva manca d’humanitat,
el terrorista masclista
carrega poc a poc l’arma de bales.
Amb tota la seva ignorància,
i la seva manca de tendresa
neteja el canó, imaginant els ulls
aterrits de la seva ex dona al veure’l.
Amb tota la seva incapacitat d’estimar,
camina tranquil·lament pel passeig
que porta fins la llar, que abans era seva.
Amb tota la prepotència del mascle ferit
del ser inhumà, de la desferra humana que és,
es planta davant de la porta i l’espera.
Amb tota la fúria i la ràbia d’un poca cosa
descarrega una a una les bales sobre ella.

Amb tota la bravura del torero que ha mort el brau
torna cap a casa orgullós, convençut que ella ho mereixia.

Demà,  una més,  tant sols un record, un numero,
un breu a les noticies, un minut de silenci.

Demà passat....?

6.11.15

IMAGINE


He imaginat
la mateixa passejada
mil vegades repetida.
olorant la tardor,
enrogint-me de fulles,
prenyant-me d’humitats.
He imaginat la teva ma
agafada a la meva
i el teu riure contagiós
besant-me suaument l’orella.
He imaginat aquell crepuscle,
i el color indefinit del sol,
ataronjat, vermellós, groguenc,
i la llum dels teus ulls mirant-me.
He imaginat un espai temps
a la nostra mida,
un refugi de petons i rialles,
on formar de manera valenta
un jardí esclatant de primavera
en plena tardor.

4.11.15

ROBIN WILLIAMS

Es va negar.
Es va negar a veure com el cos es degradava,
Es va negar a sentir que deixava d’estimar.
Es va negar  a imaginar el seu cos prostrat al llit.
Es va negar a seguir sentit el seu cos rígid.
Es va negar a que un metge decidís per ell.
Es va negar a que un jutge decidís per a ell.
Es va negar a que un capellà decidís per a ell.
Es va negar a no reconèixer el seu rostre en un mirall.
Es va negar a no poder seguir passejant, olorant, sentint.
Es va negar a no reconèixer la seva dona, els seus fills.
Es va negar a no reconèixer-se en cap de les seves pel·lícules.
Es va negar a que la gent conegués en què s’havia convertit.
Es va negar a seguir en una vida que ja no seria la seva.
Es va negar a seguir vivint, de manera valenta.
Es va negar a seguir vivint, de manera conseqüent.
Es va negar a seguir vivint, vivint, vivint...
Vivint?

S'hi va negar, i va marxar.

2.11.15

COM ESTELS AL CEL

Com  dos estels
floten sobre el cel de vidre.
observen les meves arestes,
les meves infinites arrugues.
s’amaguen sota el serrell,
o desvien la mirada, tímids,
cap a espais indesxifrables.
Però com dos estels
també s’alcen cap el cel
enjogassats i senzills
deixant-se portar pels vents
i els capricis de l’atzar.
com dos estels
em diverteixen i em transporten
cap a indrets sense senderi,
coherència, ni lògica.

31.10.15

OSSOS

S’abandonà lascivament a la mort,
va obrir les cames, va prémer el pit,
va jugar sense embuts amb la luxúria,
d’aquells ossos freds i apassionats.
Es deixà anar encuriosida per l’incert.
Va permetre que aquells ossos
se li amaressin a la pell i al cor,
que les dents es clavessin al muscle,
que els dits sense pell ni carn
li engrapessin amb passió les natges,
que el no-res li envaís el cervell.
Pocs segons després es deixà anar
inundada de la llavor del més enllà,
i aleshores, plàcida i tranquil·lament,
amb un somrís,  deixà de respirar.

30.10.15

DEIXA'M SOMNIAR


Vull seguir somniant,
no em despertis avui,
regala’m aquests instants
on l’anestèsia del son,
em transporta a paranys
allunyats del dia a dia.
Deixa’m somniar
ja se que no és diumenge,
ja se que els llençols
se m’enganxen al front,
ja se que al alçar-me
 no estaré pas d’humor,
però deixa que els somnis
em segrestin el matí,
em despullin de tot,
em facin volar,
em facin volar,
em facin volar,
tant lluny com ells vulguin,
tant bonic com ells dictin,
tant angoixat com pretenguin.
Deixa que la seva ruleta russa
em transporti entre somnis
a prop de la lluna i els estels,
i que ells em gronxin dolçament
per poder seguir somniant...

EL VELL TERRORISTA

El vell terrorista fa recompte dels morts,
dels missatges amagats en cada trucada,
de l’excitació de cada amenaça telefònica.
Fa repàs del terror que poc a poc ha sembrat,
dels trets a la nuca, dels empresaris segrestats,
de tota  vivència al límits de cada estimball,
de cada penediment i remordiment posterior,
de cada ideal defensat, de cada contradicció.
I amb les mans immensament ensangonades,
ara que es troba absolutament acorralat,
prem el gallet per darrera vegada, la més important,
i abans que el sospir resignat li violi el silenci,
la darrera bala ferotge , li esclata al cervell,
sense haver pogut ni tant sols, demanar perdó...

25.10.15

19.00 ZARA -visió positiva-

19.00 hores, divendres,
sec a la porta del Zara,
passa la gent pel carrer,
la vella que a penes camina
i que dona gràcies a la pròtesi
que li ha millorat el dolor
que abans sentia a cada passa.
La dona que torna a casa
pensant en el sopar, els nens,
l’home, el curs que està fent
d’aquella llengua estranya,
que no serveix per a res, però l’omple.
La parella de recent separats,
que s’han conegut per internet
i han refet, no saben ben bé què,
i passegen agafats besant-se
com dos adolescents enamorats,
convençuts que ara sí l’han encertat.
Les dues noies que parlen
d’aquella amiga comuna
que aquella tarda no les acompanya,
i del bé que li queda el modelet
que va estrenar a la darrera festa,
per no parlar dels ulls tant bonics que te.
La parella de vells que compten les hores,
els minuts, els segons que els separen
de poder tornar a veure els nets,
aquell tresor que dia si, dia també
els fills els deixen per fer-los de cangurs.
El pidolaire que avui ha recaptat 50 euros,
 la sud-americana que te cura
de l’anciana de la casa del costat,
que te bona salut i sap que li durarà anys,
garantint-li així la feina i l’esplèndid sou.
El noi que fa malabars i que cada dia se supera
en aquell truc que abans tant li costava,
la dependenta que esbufega tabac
esperant que passi ràpid l’hora per tancar,
i poder anar a buscar el xicot,
amb qui compartirà sexe
fins a altes hores de la matinada...

19.00, divendres
sec a la porta del Zara
i contemplo atònit
que fa estona que miro,
i que malgrat que tothom sembla feliç,
ningú somriu.

23.10.15

19.00 ZARA


19.00 hores, divendres,
sec a la porta del Zara,
passa la gent pel carrer,
la vella que a penes camina
i mira a terra sospesant el temps,
i les passes penoses, una a una.
La dona que torna a casa
pensant en el sopar, els nens,
l’home, els problemes de la feina.
La parella de recent separats,
que s’han conegut per internet
i han refet, no saben ben bé què,
i passegen agafats besant-se
com dos adolescents enamorats.
Les dues noies que posen a parir
a l’única amiga comuna
que aquella tarda no les acompanya.
La parella de vells que compten  les hores,
els minuts, els segons que els separen
potser, qui sap si de l’adéu definitiu.
El pidolaire, la sud-americana
que te cura de l’anciana de la casa del costat,
el noi que fa malabars per guanyar-se dos euros,
la dependenta que esbufega tabac
esperant que passi ràpid l’hora per tancar...
19.00, divendres
sec a la porta del Zara
i contemplo horroritzat
que fa estona que miro,
i no he vist ni un sol somrís... 

16.10.15

LA FEINA


Avui conduïa poc a poc
el camí cap a la feina em semblava absurd.
Tanta verdor al meu voltant en una tardor
que tot just treu el cap entre boires.
Els contorns encara difuminats de les Alberes,
i la grisor del mar, terra enllà a l’horitzó.
El cotxe de darrera em feia llambregades
entre suposats renecs i altres improperis,
potser feia tard, potser no duia la música
que sonava tranqui·la al meu cd,
Udazken koloretan, els colors de la tardor,
les notes de Lertxundi em besaven l’oida,
i m’empenyien a seguir conduint tot el mati.
He parat a compar el pa, al lloc de cada dia,
les mateixes dos barres, el mateix preu,
la mateixa dependenta, el mateix somris.
Conduïa poc a poc, camí de la feina,
aquelles hores absurdes perdudes
en la immensitat d’una fi que no t’importa,
i m’he creuat amb la gent de sempre,
els carrers de sempre, el semàfor de sempre,
les hores infinites per davant, cridant-me.
I finalment el cotxe ha aparcat, al lloc de sempre,
i he deixat els colors de la tardor,
els somriures dels prats, les il·lusions,
el cel blau intens, l’horitzó, el mar,
les boires, els contorns, les Alberes...
La vida ha quedat fora un dia més.

Soc a la feina.

29.9.15

QUAN PLOU, ESCRIC


Plou, i quan plou, escric.
Escric sense tinta ni ploma
sobre el teu cos nu.
Escric amb saliva i humitats
lletres amb olor d’herbes,
paraules com fulles caigudes,
pàgines de tardor rogenques.
Quan plou, escric lentament,
deixant que els llavis et ressegueixin,
que els mots es tatuïn a la teva pell
com els vells pirates enyorats de terra.
Plou, i quan plou finet com ara
torno enjogassat a la infantesa
i em deixo dur per un remolí
de records i alegries antigues.
Plou, i quan plou, simplement escric,
sense saber de què, anant d’un cap a l’altre.
Simplement escric entre paraules humides
i pàgines groguenques i entelades. 

18.9.15

L'OBSÉS


L’acabava de conèixer
i desprès de parlar amb ella
i riure plegats amb les seves ocurrències,
l’obsés li pregunta amb veu sensual:
-que portes posat?-

Ella contestà:  un somriure.

16.9.15

BE WATER MY FRIEND

Sigues el que vulguis ser,
o en tot cas, el que et deixin ser.
Estima com vulguis, o com et deixin.
Sigues lliure, encara que t’insultin per ser-ho.
Sigues honest, encara que nedis entre corrupció.
Demana votar, encara que diguin que no és legal.
No oblidis quina és la teva classe social, ells no hi compten.
Sigues dolç i tendre, encara que el teu voltant sigui violent.
Respecta la dona, respecta a l’home, respecta els nens,
respecta els avis, la natura, els animals, respecta els braus.
I sempre, sempre que puguis, sempre que en tinguis ocasió
escup a la cara de tothom qui no et respecta,
qui no respecta tot això. Ell no mereix el teu respecte.

Sembla una contradicció, però pensa-hi, no ho és.

12.9.15

COM UN RECORD D'INFANTESA...

De fa temps
un núvol li ennuvola el pensament.
Els anys, el temps, aquella malaltia
que cruelment li esborra segons,
minuts, hores, dies, setmanes
mesos, anys, sentiments i records.
Sempre contra cada mal, hi ha un arma,
ella la combat amb somriures i petons.
Pregunta, demana, reclama, observa,
i sempre respon a tot amb un somriure,
sense potser haver entès ni un sol mot.
De fa temps
el seu temps se li ha tornat un tobogan,
on tot passa de pressa i en colors,
sense adonar-se de res del que l’envolta.
Ahir però
un fil de llum, la tornà a un temps,
l’acostà a un espai del subconscient,
prenyat d’il•lusions antigues,
de vells somnis, d’eternes il•lusions.
I mentre cantava, tenia ben present,
que en les properes eleccions
calia tornar a votar en Companys,
encara que en el fons, el sabia mort.
De fa temps
que la Teresa, té clar el que vol
i el que ens convé a tots plegats,
malgrat la malaltia

9.9.15

POTSER SI...


Potser a darrera hora veuré la llum,
i sentiré com em puja dels peus al cap,
aquella sensació eufòrica de l’àliga.
Potser em cauran llàgrimes recordant
aquell esperit que ens unia, ens feia grans
i com deia aquell eslògan, també lliures.
Potser em caurà aquesta bena malaltissa
que ara m’empresona els ulls i em fa plorar,
i recordaré aquelles paraules emotives
d’”españoles, Franco, ha muerto...”
o aquelles altres d’emocionants, “todos al suelo”.
Potser per fi, cridaré gol quan marqui la roja,
o em posaré ferms quan soni l’himne “chinta, chinta”.
Potser si que tot es tracta d’una febrada
d’un malson en el que he caigut tristament
des de el dia que vaig néixer allí a Gràcia.
Potser aquell dia tornare a sintonitzar
antena3, tele(ainco) i la trece
i llegiré la razon, el mundo libertad digital
 i moure el cap afirmatiu
quan parli en Marhuenda o l’Indra,
o aquestes bellíssimes persones
de la caverna o la quadra nacional.
I potser, per què no? celebraré l’onceava
d’aquest equip històric de la capital.
I potser també em faré un twiter
per poder insultar i despotricar
contra tot el que sigui diferent.
I renegaré del meu idioma per tornar
de manera indefectible i honorable
a ser normal...
He de deixar de beure, amb urgència.

31.8.15

MALGRAT TOT...

Malgrat tot
la terra segueix girant
amb la seva mateixa cadència,
amb tota la seva tranquil·litat,
combinant aquesta dansa amb la lluna
i la distància amb el sol.
Els estels segueixen lluint
en aquest cel que creiem blau
i que s’enfosqueix a cada crepuscle.
Els núvols, segueixen visitant-nos
amb freqüència carregats de pluja
i els trons ens envaeixen
destorbant el nostre zen.
Malgrat tot,
val la pena mirar-nos cada dia
a l’espill de la nostra habitació
i comprovar con poc a poc
el nostre cos envelleix,
s’omple de petites arrugues
i taques de senilitat.
Se’ns segueixen oblidant coses,
però sempre acabem recordant
les verdaderament imprescindibles.
Malgrat tot,
seguim escrivint el nostre camí
amb traces poc precises,
i amb lletra cada vegada més rococó,
i ens seguim indignant
per cada moment plaent
de la nostra existència
mentre el mon, la civilització
es segueix enfonsant als nostres peus.

28.8.15

UN DIA AL GIMNÀS

La dona entrada en anys i en carns
que lluita per ves a saber què,
potser tant sols per estar bé,
potser per aconseguir que aquella pelleringa
que li penja insolent a sota el braç
abandoni per fi el seu cos envellit.
L’home que intenta recuperar
simplement el que havia estat,
aquell cos jove que ja és història,
aquella vitalitat que el temps cruel
li ha arrencat sense compassió.
El que es recupera d’aquella lesió
que el va apartar fins i tot
de les fantàstiques partides de botifarra,
i que ara descobreix que te músculs
que mai no sabia que havia tingut.
El monitor de sala que escruta
cada moviment dels usuaris
i que per sota el nas somriu
quan veu que enlloc del tríceps
treballes l’abdominal o el trapezi.
La joveneta de cos escultural
que entre exercici i exercici menja poma,
i consumeix tanta aigua embotellada
que podria treure la set a mig continent africà.
El jove catxes que desprès de cada exercici
es mira presumit i cofoi al gran mirall,
i que dona aquell plaer prohibit
tant sols amb la seva  mirada.
Fa poses, posa cara de cansat
i en el fons cau en l’onanisme de mirall.
El qui, malgrat anar equipadissim
no toca ni un instrument de tortura,
i parla i parla i parla, perquè tant sols
busca tancar algun negoci, net o fraudulent...

I jo, que intento que el temps passi ràpid
enclaustrat en aquella bicicleta el·líptica
que davant d’un vidre enorme
m’ensenya el meu poble de lluny,
i que per més que pedali i pedali,
segueix allunyat del meu esguard.
I mentre ells pateixen de manera tant cruel,
penso en el que deuen ells pensar de mi,
potser no pensen res, estan massa ocupats.
Afortunadament no són com jo
que dono voltes i voltes a coses
que potser no tenen més sentit
que el plaer de fer-les.

26.8.15

EL MEU AMIC MALASTRUC!!


EL MEU AMIC  MALESTRUC.
No se si tornarem a lluitar,
de vegades lluitar fa mandra.
Tampoc se, si et soc sincer,
si tornarem a sofrir,
sofrir, sempre ho he portat fatal.
I vencer...això de vencer...
Potser eren altres temps
amb frases tràgiques i punys alçats.
Potser també el país era un altre,
sense tantes comoditats i tant a perdre.
Però saps? crec que valdria la pena lluitar,
i de tant en tant, tampoc esta malament sofrir...

Però això de vencer...collons si patirem!!!

MARIA ROSA

Ploraves de broma,
sempre t’ha agradat el teatre,
i somniaves escenaris plens
mentre venies el peix a la plaça.
Mai vas poder fer el que volies,
potser els de casa, potser la feina,
potser estava mal vist el teatre
en aquella època tant fosca.
Ploraves fent comèdia,
mentre construïes persones,
amb poqueta cosa, amb estretors
feies d’un petit habitacle de Gràcia
un gran palau pels teus menuts.
Se que en aquesta escena ploraves de broma
i ho feies com la més gran de les artistes.
A casa ens regalaves i ens regales
rialles, alegria i esperances.

(i un fricandó que no és tant bo com el meu,
però deu n’hi dó)

PINTA NÚVOLS

De vegades m’agradaria pintar núvols,
ja veus tu, amb el bonic que són, com són.
Els pintaria de colors diversos i llampants,
que fessin en cada nuvolada un arc de sant Martí.
I que en caure la pluja, pintés els carrers
per on juguen els nens d’un groc brillant,
que esborressin les fronteres de morat,
que deixessin els cotxes a esquitxats
de blanc, de blau, de roig i de magenta.
Que pintessin de rosa fosforescent
aquell guàrdia  posa multes compulsiu,
i de taronja les ulleres del vell intel·lectual,
d’ocre la gespa en plena primavera,
i de verd lluminós els camps en ple hivern.
Que pintessin del color de l’esperança
les motxilles dels immigrants i els desnonats...

De vegades penso que no estic massa bé del cap...

DESMEMORIA

Descosiré una a una les paraules
per a poder fer una poesia acceptable,
en tindré cura, com el modista més precís.
Intentaré no semblar massa pedant,
i si me’n surto, tampoc massa simple.
Usaré un didal d’argent brillant
per a poder tractar paraula a paraula
com cada una d’elles es mereix.
Faré el patrons tots a mida i elegants,
posaré les mànigues, els botons, les sivelles,
les butxaques, els camals, els colls de camisa.
Quan ho tingui tot apunt, descosiré paraules,
i pensaré sobre el que vull escriure
que ja, ni me’n recordo...

24.8.15

OCELLS

Potser quan tornin els ocells,
passat el fred de l’hivern
tornarem a somriure com abans.
Ens deixarem anar pel tobogan
i ens embrutarem el cul
com ho fèiem d’infants,
o volarem de manera irresponsable
pel gronxador dels somnis
cap al destí poc incert de la balança
i la maleïda llei de la gravetat.
Potser hi tornarem, o potser no.
Potser els ocells s’enduran
totes i cada una de les nostres esperances
i ens deixaran assedegats vora el camí,
aquell camí de sempre que no porta enlloc.
Però tal vegada és possible també
que els ocells es facin traficants,
i escampin terra enllà els nostres somnis,
es converteixin en contrabandistes
d’allò tan material i immaterial que ens defineix.
Potser els ocells volin lluny per no tornar,
o si tornen, ens defequin a sobre sense pietat.
Potser els ocells i les seves ales
ens mostrin el camí per volar lluny.

PORXO

Assegut al porxo
amb el soroll arítmic dels esquellots
i el bordar nerviós dels gossos,
el vent i l’aroma de mar m’acaronen.
Assegut al porxo
consumeixo pacient els minuts de calma
arran d’aquest minúscul paradís
com si fossin els darrers instants
d’una emoció incontrolable,
talment com si estigues prenyat de flow
per tots costats i en cada aresta.
De lluny, el so somort d’unes campanes
i l¡olor d’herba recent tallada,
voltat de roures i alzines centenàries.
El vell porxo m’abraça com un amant,
convidant-me a quedar-me en aquest indret,
en aquesta terra que tantes coses em desperta,
i m’embolcalla com en un somni fascinant
del que  potser no voldria despertar mai.


UNS ULLS.

Uns ulls,
miren, escruten, capten,
escanegen i riuen.
Uns ulls,
miren una terra desconeguda,
escruten un paisatge salvatge,
capten cada matís, cada perfil,
escanegen els contorns d’un país,
i riuen abans que els llavis.
Uns ulls,
joves, parladors, brutalment vius.
Unes pestanyes que fan de llit,
un iris que explota en mil colors.
Marrons, negres com la nit,
i brillants com l’esperança.

Uns ulls...quins ulls!!!

7.8.15

ENDEVINALLA -LA NOIA DEL CALENDARI-

ENDEVINALLA

Aquest mes
la noia del calendari
no ensenya res.

Asseguda sobre la bala de palla
contempla amb els ulls ametllats
la immensa plana retallada.
Desafia arrogant la calor
i si cal, el soroll d’algun tractor
que pastura despistat,
això si, amb aire condicionat.

Aquest mes
la noia del calendari
si que em fa el pes.

5.8.15

GROC O OCRE

Sovint, em pintaria de groc o d’ocre
per a passar desapercebut en aquest capvespre.
Un capvespre de sensacions i il•lusions.
Em deixaria pintar el cabell, la cara
el pit la panxa, l’esquena, els braços,
les cames, els peus, el sexe, el cul...
Així només es veuria de mi les mans
per a poder tocar-te un cop al dia
si passeges enmig de tanta bellesa.
Em pintaria de groc o d’ocre, tant li fa
per allunyar-me de les hores de soledat,
per mimetitzar-me amb la natura efímera.
Palau de les humitats i els vents.