30.10.14

OBSOLET


Avui, rient, m’has dit obsolet
i has seguit rient com se’n riuen les sirenes
dels pescadors que les miren embadalits.
Després, mentre tocava el saxo
he pensat que tenies molta raó,
soc d’aquests subjectes obsolets, passats de moda
a qui els fa plorar una melodia trista,
dels que se’ls hi posa pell de gallina
quan oloren les pàgines d’un llibre antiquat com jo .
Tens raó, em sento obsoletament feliç
quan deixo fluir els meus vells sentiments
lluny de l’enorme tecnologia que ens envaeix,
i m’arrebosso d’antiguitat, ho reconec.
I si aquesta antiguitat obsolescent et fa riure
et puc dir que aleshores, em sento en el paradís.

26.10.14

BONA NIT

Abans de tancar els ulls,
quan el llum de la tauleta s'apagui
pensaré en el teu riure encomanadís,
els teus cabells alegres al vent,
en el llum impressionant del teu somriure.
Abans que se'm fonguin els ploms
pensaré en els teus ulls
per tenir prou llum per albirar els meus somnis.

24.10.14

EN LA LLÀGRIMA DE LA FOTO


A la llàgrima
es reflectia l’objectiu
de la futura foto.
A la llàgrima furtiva
d’un futur millor,
d’una infantesa digna
lluny de casa
on el futur és cru
i ple de sorpreses
i violència.
A la llàgrima,
gota imprecisa
i difícil de desxifrar,
s’hi amaguen els colors,
els jocs, les emocions,
s’hi endevina l’esperança.



23.10.14

COM UN NÀUFRAG


Avui tornarà l’alba,
amb la seva sortida de sol i els galls afònics,
amb els seus kikirikis passats de moda
i totes les collonades que canten els poetes.
Esclatarà un dia més la tardor, amb els seus colors
l’ocre, el roig, el taronja, el magenta, el groc...
I els poetes en seguiran cantant les lloances,
i jo seguiré sota el balcó dels teus ulls
esperant aquella llàgrima salada per banyar-me,
seguiré sota el portal esperant el teu somriure
com qui espera aquella droga de disseny
que el faci volar tota la nit, o aquell red bull
que diu que dona ales i més ales....
Avui tornarà l’alba
i totes aquelles bestieses que diuen els poetes
i jo seguiré renegant de totes i cada una de les paraules
que ells escriuen, que jo escric, religiosament.
I seguiré esperant com un nàufrag
aquell tauló en forma de pestanyes dels teus ulls
per poder naufragar serenament entre els teus cabells rinxolats.

21.10.14

TIMIDESA? -ESCÒCIA 4-

Has esclatat
com en una explosió de sang,
com una menstruació de la natura.
T’has deixat anar com en un tobogan
de color roig, transportat per la tardor.
T’has fet immensament bonic,
tremendament visual,
enormement  elegant.

Has enrogit potser per timidesa,
per culpa de les meves floretes?

TARDOR PUNYENT -ESCÒCIA 3-

Amb la testa rovellada
l’arbre es nega a abandonar el bon temps.
Aguanta com pot les envestides tardorenques,
s’espolsa al vent les humitats i el pas del temps.
I quan abatut, veu que la guerra està perduda,
s’engalana d’un roig brillant i exultant,
i s’abandona al fred i les ventades
amb la dignitat de qui acumula tota la bellesa.

REPOS ARRAN DE LLAC -ESCÒCIA 2-


Repos arran de llac.
Restes eternament humides
sota el tou de gespa espessa.
Ossos glaçats amb reuma post mortem.
Repós arran de barques enfonsades
que fa temps que reposen l’esquelet
en la placidesa d’un paisatge quasi irreal.
Cants gregorians de grills i de granotes
sota un cel de plom que es desploma cada dia.
Verd per sobre les restes d’una mort
segurament més engalanada
que la pròpia existència.

20.10.14

GROC


Guardava l’arbre com un tresor les fulles caigudes.
Protegia la tardor les seves llaminadures grogues,
que la humitat s’encarregava de manera gelosa
de mantenir a terra, prop de l’ombra i el vent.
L’estació seguia regalant-nos imatges, sensacions,
i tot romania de manera metòdicament anàrquica
endreçat en les nostres ànimes enjogassades,
en tots i cada un dels porus de l’estimada tardor.

12.10.14

ADOLESCÈNCIA


No tornaran els riures adolescents
a trencar les teves defenses més intimes.
Tot s’enfonsarà en la rutina del dia a dia
i aquestes neurones que ara van a tota velocitat
s’aniran amansint, com un lleó engabiat.
No tornaran els riures, i cal embolicar-los
en paper de plata, o millor, en lingots d’or
per a poder conservar-los entre la teva herència,
perquè no tornaran i quan te n’adonis,
veuràs que els enyores, com els teus dies d’infant,
on el gronxador del parc t’elevava
portant-te a l’infinit i el llençava 
com un sospir a un infinit, infinitament més llunyà
incert i infinitament més excitant.