21.2.14

BUGADA

Pujàvem al terrat i esterniem els llençols,
creant un espai de colors i danses sincopades
que es movien embogides pel vent capriciós.
Aleshores seiem al terra vermellós enrajolat
i albiràvem la ciutat grisa als nostres peus.
Jugàvem amb les agulles d'estendre
a fer curses pels cantons del vell terrat,
i espiàvem els veïns des de la nostra talaia.
I somniàvem, somniàvem, somniàvem...
Eren moments d'absoluta plasidesa
amb al silueta màgica del Tibidabo,
espai de somnis i miralls distorsionats.
Només pensàvem en el joc. Dies feliços...
I quan la mare acabava d'estendre,
tornàvem al pis, somniant la propera bugada.










17.2.14

BICICLETA

Entre els prats verds de la vora de la carretera
circulant centímetre a centímetre
la roda ennegrida de la bicicleta.
respirant l’aire mig fred, mig temperat,
l’oxigen em penetra i exhala dels pulmons.
Les tiretes a les cuixes –cosa de l’edat-,
les marxes que canvien de més a menys
de menys a més, sempre en pujada,
i el rellotge que alegre fa corre les busques
cap aquell instant màgic on el sol fa
que els ulls s’omplin de benestar i miracle.

16.2.14

PALLASSO

Necessito deixar de ser el pallasso que escriu poesia
i intentar fer alguna poesia allunyada de pallassades.
Posar els peus en terra de manera sencera i planera,
despullar-me de cap a peus i deixar-me anar per complert.
Deixar que els dits dansin sobre el teclat lliurement
com aus fugint del fred, com pingüins lliscant pel gel,
i escriure, escriure, escriure, sense límit ni pausa.
Ni tant sols necessito un tema, una rima, un estil,
tant sols deixar-me anar i deixar de banda pallassades.
Obrir  absolutament de bat a bat les entranyes
i escopir totes les paraules, frases i expressions
que em vinguin al cap, de manera aleatòria.

Després, una vegada reposat i seré
vindran potser les rialles o les llàgrimes,
tant se val, cal fer net, cal buidar el pap.
I si la poesia em retorna al nas vermell,
sortiré al carrer amb el saxofon, el barret
la camisa de topos, la floreta que escup aigua
i les sabates quatre talles més grans
i amb tota la modèstia del món
tornaré a ser jo. El pallasso.


15.2.14

EMBRUIX

Us ha passat mai que de sobte
sorgeix de no saps on, ni com
un embruix que et deixa flotant?.
Com una ple de lluna fantàstic?
O una fotografia d’un prat?
Uns ulls rodons, color de mel?
Un somriure ple i fascinant?...

Doncs ahir la lluna feia el ple,
i a la tele, algú, penjà una foto,
i dels ulls,,,que dir-vos dels ulls...
i el somriure, potser era el meu
tant sols de recordar-los.

2.2.14

PAQUITA


Potser perquè el seu mon és petit,
i alhora ple de vents i pluges,
cada vegada que t’explica alguna cosa
li cauen llàgrimes petites dels ulls,
petites i contingudes, com si plorar
fos un acte vergonyosament covard.
Potser perquè mai no ha sortit ni del barri,
un dia em comentava que no havia vist el mar,
que els límits del seu món eren estrets,
que no hi havia terra més enllà de la capital.
Potser les regues de patates i mongetes
li havien solcat la pell des de petita,
potser el sol, o la neu que va caure aquell hivern
que ella recorda entre llàgrimes glaçades
-l’hivern en que va néixer la petita-
la van fer comprendre que tampoc valia la pena
aventurar-se a buscar més horitzons
que els que li marcava la feixa i l’hort,
o els de la font propera al poble d’on brollava
l’única aigua corrent que no s’havia congelat.
Potser la vida ha estat cruel amb ella, segur.
Potser la vida és cruel cada dia amb tots nosaltres,
però ella sense dents i quan entén una ironia, somriu,
un acte, al que no està acostumada,
una acció que la vida i les circumstàncies
sempre li han negat de manera injusta i cruel
com se li nega el pa i l’aigua al qui no te res.

Potser, com que el seu mon és petit i humit
li brollen cada dia, llàgrimes diminutes
dels seus ulls esgotats de plorar.

1.2.14

ET DESITJO LA MORT.


Jo et desitjo la mort.
Ja sé que ara sortiran els puritans,
els creients, els políticament correctes
i em posaran la creu de mala persona
o de salvatge, però la meva única culpa
és simplement la sinceritat.
Et desitjo la mort.
A tu, assassí de tantes il·lusions,
de tantes esperances, de tantes utopies.
A tu, que et vas apuntar a una guerra
per vés a saber quins foscos interessos,
i que quan aquests van caure pel propi pes
vares fer broma de cada bomba,
de cada mort, de cada destrucció,
tant sols dient: “jo pensava, jo creia,
jo n’estava tant i tant segur...”
A tu que has fet tornar enrere
tants anys de progrés i llibertat
en nom d’una caduca constitució  
en la que no creus, ni vas votar.
A tu que quan somrius és per fer mal,
que quan estàs alegre, fas tremolar
amb la teva rialla de hiena traïdora
A tu que des de el teu no-res d’ara
segueixes movent els fils capritxosament,
per tornar-nos als foscos temps de dictadura
dels que vas sorgir, i dels que mai t’has apartat.
A tu, rata fastigosa que et remous a les deixalles
sense res a oferir que no sigui més merda.
A tu, el més feixista entre els feixistes...
 Et desitjo la mort, no me n’amago.