29.9.13

BARCELONA



Es descabdella la troca
d’un estiu llarg i pesat
i amb la tardor traient el nas,
trepitjo els carrers de la vella Barcelona,
una ciutat que esquitxa vida per totes les arestes.
I enfilo Passeig de Gràcia avall
amb un formiguer de gent de parles diverses,
costums diversos, colors de pell fascinants,
i veig al costat d’una botiga de moda
un indigent assegut al terra amb un cartró
amb una cal·ligrafia quasi inventada,
amb un missatge indesxifrable i confós.
Em crida l’atenció els auriculars de la ràdio
que porta incrustats a l’orella i com de sobte
s’aixeca i crida gol. Està guanyant el Barça,
em sembla tot plegat una perversió enorme.
Segueixo Rambles avall i el que veig
em retorna a la meva més llunyana joventut.
Pujant Rambles amunt una colla de gent cantant,
caps rapats, i no són skin heads, canten monòtonament:
hare hare, hare krishna, krishna, krishna, hare hare...
Sincerament pensava que els seus pastissets,
el seu look, els seus ninots de cartró pedra,
la seva alienació mental eren coses del passat.
Segueixo baixant per aquesta avinguda teatre,
i m’aturo davant d’una parada de flors i plantes
i els ulls, fugen dels gladiols impressionants,
dels ramets de flors de colors, fora d’època,
de les roses i fantàstiques margarides i els ulls...
els ulls es claven en el rostre del jove dependent,
de pell bruna, rastes al cap, i un barret de Bob Marley.
De fons a la parada se sent I wanna love you and treat to right,
i penso: “com han canviat les floristes de la rambla....”
I em sento fascinat per una ciutat, la meva,
que no deixarà mai de sorprendre’m.
I m’endinso carrer Ferran enllà, i sento una cridòria d’un bar,
criden gol  altra vegada i penso...en Messi, segur,
m’acosto, i és un bar irlandès on estan veient un partit de criquet...
i segueix fascinant-me la meva Barcelona, i de dins el bar
surten tota una colla de nois disfressats d’acomiadament de solteria,
amb un d’ells en tanga i jaqueta de cuir, i em fa pensar
que tot, tot, tampoc és bo en la meva Barcelona...
I m’acosto a la plaça Sant Jaume, plena de mossos
que vigilen, no sé què, -potser ells, tampoc ho saben,
però cony! vigilen, i tant si vigilen!!!-

 I enfilo cap a la Catedral i en un racó, davant d’allà
on, quan jo era petit feia cua per veure un ou ballant
tot desafiant la llei de la gravetat, ajudat per un rajolí d’aigua,
sento una guitarra i una veu que canta “una mujer con sombrero”,
i m’hi poso al costat, i la gent que el mira, s’estranya de veure’m,
un suposat guiri com ells que canta el mateix que el cantant:
se ha perdido esa bella locura, su breve cintura debajo de mi,
se ha perdido mi forma de amar, se ha perdido mi huella en su mar...

I em deixo caure per un carrer petitó, soc de coses petites jo,
i trobo una espardenyeria, i em sorprèn el rètol: Espardenyes de conte,
 i cada espardenya, porta motius d’un conte,
i m’emprovo les del patufet, sempre m’ha agradat allò que era petit,
i dins la botiga, es posa a ploure, i m’amago sota una col.
I sento una veu llunyana que em diu: Patufet, on ets?
i jo que corro, abans que arribi el bou, i em poso
les espardenyes de la blancaneus, i tal i com me les poso,
em cau una poma a la mà i veig el príncep que s’allunya
i els set nans mig embogits per la meva silueta jove i tendre.
Com un esperit, arribo a prestatgeria i agafo les primeres que trobo,
i sense mirar me les poso i en un plis plas, em trobo al bosc,
amb una caputxa vermella, i sentint de lluny una espècie d’udols,
i penso, el llop, segur que és el llop, però no, em trec les espardenyes
i segueixo sentint els udols de sirena de mossos, ja saben què vigilaven,
jo no, de fet, ni ho sé, ni evidentment m’interessa el més mínim.
I marxo a agafar el metro a Jaume I, aquell que va conquerir les illes,
aquell que va portar la nostra parla mars enllà, i esbufego cansat,
cansat d’aquesta meva ciutat brillant i xafogosa, plural i acollidora,

Que bonic és, DE TANT EN TANT, retrobar-te, Barcelona.

25.9.13

INFINIT



Avui he vist una imatge
absurda, còmica i genial.
En un  carrer qualsevol
d’una ciutat que no ve a tomb,
un noi vestint una samarreta
tant li fa l’esport, però era futbol,
no diré els colors, tampoc l’equip.
Ell era menut amb cara de viu,
es movia amb agilitat i rapidesa,
portava la pilota enganxada als peus,
els amics el miraven divertits,
es veia de lluny que n’era el líder,
es veia de lluny que n’era el més estimat.

Darrera la samarreta, enlloc de número
hi duia el símbol d’infinit...d’infinit...d’infinit...d’infinit...
Absurd...Còmic...GENIAL!!!

24.9.13

LA TERRA

Si calculem que la terra te uns 4540 milions d’anys,
dos més, dos menys no ens barallarem ara per minúcies,
i pensant que jo amb una sort immensa puc arribar als cent,
què soc en realitat, si no un infinitèsim lapse de temps?.

Una breu i efímera espurna dins una foguera de Sant Joan,
Una formiga de les petites, dins un zoològic descomunal.
Una nano gota miserable d’aigua dins un immens oceà.
Un sospir imperceptible dins una respiració profunda,
Un gra de sal dins un saler de restaurant de luxe,
Un gra d’arròs d’una enorme paella popular.
Una bola de les moltes del candy crush.
Un byte dins d’una tarja informàtica.
Una crispeta de  tarda de cinema.
Un estel brillant de nit estelada.
Un mosquit de l’Amazones.
Un cabell d’una melena.
Un bacteri d’hospital.
Un espermatozou.
Una sola lletra.
Un sol mot.
Un somni.
Un plor.
Un no.
Un.
.

21.9.13

LLUNA PLENA 2

Vaig parlar aquella nit amb la lluna plena,
quan ella entrava exuberant i nítida
per la única escletxa del porticó de la finestra.
Varem discutir del pas del temps, i les marees,
de l’amor i els desamors, d’excentricitats insospitades,
fins i tot de futbol, política, cotxes i dones.
La vaig acariciar talment com si fos una bella amant,
la vaig besar als llavis, li vaig fregar amb els dits
les seves parts més sensuals i excitants...
En veurem tant animat i decidit em va dir:
Noi, si no et fa res, jo vaig minvant...
I em va deixar sol i embadalit, mirant per la finestra,
trist i confós, com qui ha patit una greu al·lucinació,
com qui de nit veient la lluna plena, es torna presoner
d’un sòrdid i meravellós miratge.

LLUNA PLENA 1


Obre la finestra
i deixa que la lluna plena
acaroni la teva pell.
Deixa que t’acompanyi els somnis
i no tanquis els ulls, per poder-la fruir
que la seva llum et transporti
a llocs onírics desconeguts,
que el seu influx et faci més gran,
més jove, més forta, més feliç.
Deixa que et sedueixi
que t’embolcalli, que et prengui
que et faci l’amor de manera pausada,
que et penetri des dels peus
fins a l’últim punt de l’enteniment,
i si pot ser, encara més enllà.
I després, quan l’orgasme et relaxi els músculs,
observa-la, i veuràs com somriu,
com et mira amb els ulls negres
assedegats d’amor i desig.

16.9.13

ENTRE DUES ROSES





Entre dues roses roges 
un llibre.
Fregant els pètals,
uns versos.
En la llum del sol,
un desig.
Mig enterrat en l’arena,
una parla.
En cada mot recitat,
un plaer.
Enmig d’una fotografia
una passió.

Defensarem els mots que ens plauen
fins i tot, quan l’arena envaeixi els fulls.
Olorarem la rosa arrencada
talment com si fos encara viva.
Farem dels llibres i els pensaments
vaixells de llibertat, cap a la nova Ítaca


13.9.13

VIA CATALANA -VISCA LA TERRA LLIURE-

Ara que mor la ginesta
omplim els carrers de groc
quan la tardor es manifesta
i l’estiu es retira poc a poc.
Omplim els carrers de groc
unint les mans amb impaciència
i estripem el silenci amb el cor
amb el crit d’independència!!!