30.8.13

ZUMAIA



M’encega el llum intermitent del far
que metòdicament torna i retorna.
M’arriba des de la terrassa alçada,
el vent fresc i lleugerament salat del mar.
Tanco els ulls i intueixo les barquetes
que feinegen de manera incansable
a pocs quilometres de la costa.
L’aigua sembla estar tranqui-la,
i els peixos neden encuriosits
aliens al destí que els espera
en forma de xarxa de pescador.
Sento pell de gallina i no sé
si és la pau, el vent, la terrassa
el país, la llengua, o el destí dels peixos.
Se m’ericen els pells del braç,
i no se si avui seré capaç d’agafar el son.
Algú prop meu, llença un flaix fotogràfic
intentant captar la meravellosa posta de sol...

Quan inventaran un artefacte
capaç de retenir els moments de plaer?

28.8.13

IMAGINACIÓ



Em passejo pels teus vicis,
lliscant saliva enllà.
Beso les mans que m’acaronen,
busco els teus ulls enjogassat.
En passejo per la teva pell
com el nen que mai no es cansa.
Dibuixo amb les puntes dels dits,
un camí de borrissol.
Furgo en els teus pensaments
per trobar-hi una pedra preciosa.
Una pedra que no em faci ric,
només l’anhelo contemplar.
Busco dins la teva imaginació,
una illa, on jeure al sol,
i poder seguir imaginant eternament.

27.8.13

TORNAR A SER INFANT -arran d'una conversa amb el meu amic Asier-

T’atreveixes a tornar a ser infant?
a cantar sota la pluja, a ballar quan fa vent,
a pelar-te els genolls, a traspuar ingenuïtat?
a descobrir coses infinitament descobertes,
i trobar-hi altres sentits, altres jocs, altres funcions?
T’atreviries a córrer sense parar, quan no cal,
a fer mofa davant del capellà de l’agent de policia, ,
a menjar pipes i llençar les cloves a terra
o a amagar-les sota la catifa de casa?
Podries apuntar-te a una partida de carrer
de cavall fort, d'arrencar cebes, de "caniques",
sense importar-te l'americana i la corbata?
Series capaç de disfressar-te de cowboy
i cosir-te a la millor camisa una estrella platejada?
A posar-te un nas vermell i unes sabates enormes?
Gosaries menjar-te un gelat mig desfet a cops de llengua,
mentre saltes els tolls d’aigua dels carrers mullats,
esquitxant als veins i les veines o sortir al carrer
obrint els braços en dia de tramuntana?
Podries passar-te una tarda de diumenge
mirant com el coyote per segueix el correcaminos,
o com l’estúpid pardalet insulta el pobre gat
tot dient “ me paresió ver un lindo gatito”?.
T’atreviries a penjar-li una llufa a l’esquena
del teu cap, després de rebre una esbroncada,
o ajupir-te amb l’excusa del llapis que sempre cau,
per mirar-li les cuixes a la noia del costat?
T’atreviries ni que fos per un moment
a deixar caure la teva capa de persona
per convertir-te, ni que fos un nanosegon
en el que un dia, malgrat tot tu, vas ser?
Un infant...

PRINCIPIS

Refuso la meva possibilitat de resurrecció.
No la vull, segur que seria més del mateix
i amb una vegada, admeto que en tinc prou.
Refuso solemnement la trampa del perdó
tots els meus pecats, els dono per justificats,
i ja us podeu quedar la meva vida eterna.
Refuso també el creure en cap divinitat,
d’un color o d’una altra, totes són mentida,
i de mentides, aquí, ja en tenim a dojo.
Refuso també resar cap pregària o lletania,
les meves conviccions no necessiten precs
ni tampoc lectures, cartes de sants o evangelis.
Refuso l’existència de cel, infern i purgatori
són només contes per nens petits.
i de contes, en tenim plens els telenotícies.
Refuso amb tota la contundència possible
qualsevol doctrina pretesament evangelitzadora,
que l’únic que busca és minvar les llibertats.
Refuso a Alà, a Buda a Déu i sa mare
als salvadors d’ànimes, de pa sucat amb oli,
que porten segles i segles provocant desgràcies.
Refuso els seus manaments, les seves festes,
els seus instruments de tortura, els seus vels
les seves sotanes, les seves creus, els seus dejunis,
els seus caps rapats, el seu karma, el seu encens,
la seva quaresma i la seva setmana santa, els seus mantres
les seves esglésies les seves mesquites, els seus temples
la seva manera putrefacta de tractar les dones,
la seva manera fastigosa de grapejar els nens,
el seu Sant Pare, els seus Aiatol•làs, i dalai lames
el seu paradís amb les seves 72 verges esperant-los,
el seu Sant Pere amb les claus d’un paradís veí,
-ja que entre ells, tampoc no comparteixen res-
-i això que els altres també en tenen una de verge cèlebre-
El seu fanatisme
el seu fanatisme
el seu fanatisme.....
Els Déus, són a tot arreu....FOC A DISCRECIÓ!!!

EGUZKI LORE




Tant cert, com que la terra és terra,
les roques són sòlides, l’arena flonja,
els arbres i les plantes de colors diversos
i d’olors i formes fascinants.
Com que la lluna plena captiva
els somnis dels amants i trastoca
el magí de més d’un i més de dos,
acompanya les estrelles en el viatge
de la nit, i torna cada nit insistentment
per acomplir el seu influx meravellós.
Que el sol escalfa i torra la pell bruna,
que dona claror lluminosa, esquitxa vida,
i dona alegria i benestar als sers de la natura,
fa créixer l’herba, i asseca els horts
xops, i negats de les pluges torrencials...
Tant certs com tot això, la flor del sol, -l’eguzki lore-
ens protegeix dels mals esperits
ens allunya els mals averanys...
La flor més bella, ens fa d’escut
en aquests temps on l’abundància de grisor
 ha envaït violentament les nostres vides.

24.8.13

UN APLAUDIMENT



Demano un aplaudiment per tots vosaltres
el públic que decideix de manera sorprenent
invertir hores del seu temps a la poesia,
aquest gènere sempre maltractat  i menystingut.

Demano també un aplaudiment pel senyor músic
que amaneix de manera salada, i alhora emulsionada
totes i cada una de les paraules, tots i cada un dels sentiments
deixant constància, que la música també és un llenguatge poètic.

Demano un aplaudiment per a tothom que ha fet de la poesia
una manera de fer, de ser, d’expressar, de sentir, de viure
de somniar, de sobreviure, d’estimar, de volar, de lluitar,
de caminar, de fer l’amor, també de menysprear i denunciar.

Demano un aplaudiment, per a tots els feixistes i maltractadors,
per tots els xoriços d’americana i corbata, pels especuladors,
pels militars i els dictadors putrefactes, per les rates de la política
ells també són poesia macabre, i cal deixar-los poèticament nus.

Demano un aplaudiment per cada segon d’amor i de desig.
Potser de les coses que més bé de gust escriure i viure,
per cada petó, per cada carícia, per cada demostració de tendresa,
per cada instant en que sents que viure, és bonic, molt bonic.

Demano un aplaudiment pel sentit de l’humor
riure, riure’s, riure’n, riure-se’n, partir-se de riure, somriure..
que mai res ni ningú, ens tregui la capacitat de veure el mon
de la manera més divertida possible. Sempre hi ha un motiu pel somriure.

Demano ara si, un fort aplaudiment reivindicatiu
perquè mai, res ni ningú ens tregui la possibilitat
de compartir coses, de sentir-nos lliures.
Lliures d’expressar, lliures de sentir. LLIURES!!!!

9.8.13



Aquell dia,
era com si la poesia
se t’hagués menjat els mots.
Et senties orfe i desvalguda,
havies emmudit, de sobte
com emmudeixen els ànecs muts,
les pel·lícules de cine mut,
els sordmuts...
Però els teus ulls
seguien parint estrofes,
les teves mans
seguien escrivint bellesa,
el teu cos
desfilava dolçament harmonia.
Tota tu
t’havies convertit en la més bonica
de totes les poesies que mai havies imaginat...

8.8.13

EN SILÈNCI -poesia publicitària 3-

Vesteix trajo jaqueta impecable
es mou amb un aplom evident
és una executiva implacable
i cobra un sou força indecent
Te al seu càrrec una  empresa
pateix sempre un gran estrès,
fa gimnàs, espinin i peses
no s’està pas mai de res.
però ai las! quan te una reunió,
quan l’empresa va de fires
o un consell d’administració
mai no seu a la cadira.
I quan sap que van mal dades
surt corrents amb el tubet
i amb el pot de la pomada
doncs li cou el foradet
Ella te un problema greu
d’aquells que fan molt de mal
a les reunions no seu
si no te el seu hemoal.
I a ella li canvia la cara
quan s’aplica aquell ungüent
ja no pateix en silenci
aquell mal tant indecent.

3.8.13

A RESULTES D'UNA PINTADA EN UN MUR DE CARRETERA


Sota la pintada de Bisca Lenyn
l’indigent analfabet amb les mans tacades d’esprai
és beu amb passió la seva pròpia borratxera
mentre canta vells himnes de lluita caducada.
Sota un sol de justícia, brama al vent
la seva dissortada i omnipresent injustícia.
Escup improperis sobre cada una de les renúncies
sobre cada idea que els anys han consumit.
Cada puny enlairat que després es va encongir,
incloent-hi, això si, una trista rosa roja.
El mateix puny que més tard va servir
per agafar un mànec de bicicleta ecologista.
Sota aquella pintada, prenyada de faltes d’ortografia,
l’indigent analfabet, s’orina a sobre
i es rendeix de totes totes davant un mur
que li recorda de manera burlesca
que ja no creu en res.