13.11.11

TEMPUS FUGIT -peça d'Albert Cuevas-

Avui al bosc, amarat de pluja
m’he abraçat a l’arbre centenari,
per sentir el bategar del temps.
He resseguit, la seva escorça pam a pam,
i he parat l’orella prop del tronc
gaudint del silenci tant sols trencat
per la remor fascinant de les gotes de pluja.
He sentit el temps fugir entre els meus dits,
i el brogit de la natura al meu voltant.
Descalç, he sentit a les plantes del peu
el frec de l’herba i les punxes de pinassa,
he deixat el cos inert, per transformar-me en bosc.
He deixat que el temps m’absorbís,
i fes de les meves pobres despulles
una part més de l’ombra mil•lenària del pi.
El temps, ha fugit com una llebre
jo, ja formo part de l’olor d’aquell bosc...

9.11.11

FRED

Se m’han mort totes les plantes
i els testos han quedat buits d’olors,
ha arribat el fred, tot just quan vas dir adéu.
El vent s’ha endut les fulles maltractades,
les ha fet volar violentament marges enllà,
lluny de l’arbre on sortien la passada primavera.
El gos esbufega baf calent a cada lladruc,
i de les cases del voltant surt xemeneia enllà
l’olor inigualable de la llenya recent cremada.
M’abrigo, i surto a passejar amb la bufanda
trepitjant camins amarats d’aigua gebrada,
i emmirallo la meva soledat amb la dansa
que executen els núvols pel cel mig rogent.
Trobo a faltar la teva ma calenta agafant la meva,
les teves galtes gelades, la llum dels teus ulls.
Trobo a faltar les paraules pausades parlant de res,
parlant de tot, parlant i parlant sense parar,
Enyoro el soroll de les passes compassades,
em manca el caliu de cada mot, de cada instant.
Se m’han mort les plantes, per manca del teu oxigen.

2.11.11

EL FUTUR

saps
jo el meu futur no me l'imagino,
no em dona temps.
S'em tira a sobre, constantment,
com un animal ferit i després
es difumina en un passat que em gela l'ànima.
De vegades juga amb mi i em destrueix
i de sobte com si res, em remunta l'esperit.
És efimer com les hores
i cada dia em sorprén amb una nova arruga.
De petit imaginava com seria
i em veia a mi mateix valent i triomfador,
ara de gran, ja més d'un cop
se m'ha cagat a sobre i al dia següent
em regala un pastisset de caramels.
És capritxós com una noia adolescent
i a voltes es maquilla com una dona ja madura.
Sempre va un pel per davant meu
i juga amb mi, entremaliat a fet i amagar.
De fet, només ell sap ja com acabarà aquesta poesia,
o si tant sols no te final, perquè, sabeu amics?
El meu futur, no me l’imagino,
corra massa, no em dona temps, el mal parit
ni tant sols a imaginar-lo...