20.3.11

L'ESTACIÓ

Han tornat a sortir les flors grogues prop de casa,
com cada primavera un ramet de flors ben grogues,
inundant les petites escletxes del camí asfaltat.
Ha florit l’ametller, el perer, el presseguer,
als vells cirerers i la morera despunten fulles,
omplint cada racó del barri de tendra pau.
Corra l’aigua alegre per la riera després del llevant
i els rierols de la comarca supuren aigua i humitat.
Un paradís prop de la mar mediterrània...

Cauen bombes a les portes del paradís,
a poc quilometres del meu hort i els cirerers,
els dictadors, segueixen matant i reprimint ,
segueixen torturant el seu poble en nom del seu poble...
quina gràcia!!!.
Prop del meu ramet de flors groguenques
un tirà fastigós bombardeja els ametllers i les oliveres,
i esquinça cruelment la meravella que ens regala la estació.
Amb el seu pútrid alè, amb la seva sola presència,
converteix la lluminosa primavera, en un hivern fred i cruel.

I jo sec al portal de casa, i veig els avions creuant el cel
avions de guerra engalanats de sang i d’ira. Els bons, en diuen...
I miro el presseguer, el perer, l’ametller, els cirerers
i voldria ser un d’ells, traient fulles, fruits, germinant-me a sobre...

18.3.11

JAPÓ-MARÇ-2011

L’aigua es va endur la fràgil barqueta de paper,
i el nen va quedar moll per dins, per fora.
Marxaven lluny les il•lusions navegant a llocs incerts,
i amb ells, tota la traça i astúcia papiroflèxica.
Va quedar el nen sol i trist sota la pluja àcida,
amb els ulls esquinçats pel vent i la penúria.
Va quedar només runa prop d'ell , tristesa encomanadissa,
i lluny, massa lluny, la protecció dels pares
engolits per la força salvatge de la natura capritxosa.

Massa lluny tot per ser real. Massa real tot per ser tant cruel.

16.3.11

TRISTESA

No tinc ganes de somriure.
I si molt m’apures, ni motius.
Tant sols d’intentar-ho
els músculs maxilo facials
es neguen a tant estúpid moviment.
Ben pensat, només tinc ganes de dormir,
d’abstraure’m de tot i de tothom,
i caure en el forat del no res del son.
Potser demà quan obri els ulls,
tot serà d’un color més divertit,
els ocells cantaran enlloc de defecar-me,
i la primavera esclatarà com una rosa.
Entre tant, i si no us fa res, tant sols avui
deixeu-me submergir en la placidesa
dels bassals de la meva desolació.

15.3.11

SANT PERE DE RODES

pintura Josep Valls


Dalt d’un turó sonen campanes
a sota el Port, a dalt el cel,
al seu voltant natura salvatge.
i en cada pedra gravat en or
la nostra història, la nostra parla.

CASTELLERS

pintura josep valls

Lluita desigual
entre el muscle i l’equilibri.
Amunt, amunt, sense aturar
tant sols nosaltres, en som el límit.

Freguem el cel que és infinit,
gratem estels amb les puntes dels dits

MEDITERRÀNIA

pintura Josep valls

Has lluitat tota la vida,
per assemblar-te al teu cosí Cantàbric,
brau, salvatge, valent i agosarat.
tant sols de tant en tant de forma estranya
la tramuntana aconsegueix remoure’t les entranyes.

3.3.11

ET VESTIRÉ, SI CAL...

Vestiré la teva absència
amb draps de nina de porcellana,
amb lluentons de cantant de rock,
o tanmateix un vestit roig
com la dona de la pelicula.
I sinó, amb un vaporós vestit blanc
perquè t'aturis a les sortides d'aire
i veure't flotar com a l'espai.
Et vestiré de fantasia per recordar-te,
i si se m'esborra algun traç,
et vestiré de nuesa que és com et presento,
un vestit de pell per abraçar-te.

IN CORPORE

Arriba fredament la ma de la mort
esquinçant cortines glaçant mirades
i com un tifó violent i implacable
ens roba l'alegria i l'esperança.
Com un baf fastigosament latent
ens entel·la i ennubola la mirada,
ens furta les ganes de somrire
ens deixa secs i infinitament sols i buits.
Amb la seva falç esmolada
ens recorda l'efimer que és tot
com el blat que neix el maig i mor el juny,
com les tempestes sobtades de l'estiu,
com el pas del temps que camina
ferm i incombustible a pas de formiga
i vist de lluny ens sembla un avió supersònic
que passa veloç davant els nostres ulls tristos i estorats.