29.10.09

ENS FEIEN POR LES PARAULES


Primer, ens feien por les paraules,
temíem el t’estimo, el canviàvem pel m’agrades
ens feia por el et desitjo, i li dèiem t’enyoro.
Ens fèiem por unes simples lletres
i ens enganyàvem transformant-les.
Desprès, ens va fer por el contacte,
tancàvem els ulls davant la pell de l’altre,
com l’estruç que amaga el cap sota la terra,
però de sobte, el submarí del desig alçava el periscopi
i abandonava la mar brava, cercant el port adequat,
i tornàvem a recaure en les xarxes del plaer,
en els paradís dels somnis prohibits,
allí on les paraules guanyen als sentits,
allí on la pell crema i es transforma
en el més excitant dels moments que podràs viure.
Però desprès la por
tornava implacable i astuta
per canviar-nos les paraules, les pells, els petons,
el que fes falta.

20.10.09

MEDIOCRES


Mediocres com un notari desganat,
escampen merda pels racons i a tothora.
manipuladors de la més absoluta veritat,
es mouen de dreta a esquerra tot alhora.
Mentiders fins a la més gran extenuació,
traginen sempre amb diners que no són seus,
i es mouen modelant la llei i la raó
posant l’honor i la veritat sota els seus peus.
Es passen els teus vots per l’engonal
i et miren sempre que poden amb menyspreu
se’n riuen de les il·lusions i els ideals
i sempre que puguin et tractaran a cops de peu.
Tot i que els has donat un món ple de colors
no els importa el que tu puguis pensar
i només en acostar-se les noves eleccions
recordaran que existeixes i et tornaran a enganyar.

15.10.09

MORT

He vist des de la finestra
la silueta de la mort
retallada sobre els cirerers.
Mirava la terrassa com batien
nerviosament els llençols estesos
jugant amb la tramuntana.
He quedat meravellat dels seus ulls
del tot negres, seductors i glaçats,
i de la manera de mirar-me
com convidant-me a marxar amb ella.
Aleshores, li he parlat de tu,
de la teva escalfor, del teu somrís,
de les teves infinites ganes de viure,
de les meves infinites ganes d’abraçar-te...

M’ha mirat decidida
i com un esperit enrabiat
ha volat per sobre el meu teulat.
Poc després, l’he vist marxar camí enllà
carregada amb el meu veí a les esquenes.

13.10.09

AUTODESTRUCCIÓ


M’he posat sota un niu de vespes
per sentir en la meva pell
tota la ràbia que destil·len.
Cada picada, era una descàrrega d’adrenalina,
i quan han marxat, les he enyorat.
He enyorat el dolor que em provocaven,
les he enyorat, perquè elles em percebien
com el seu més gran enemic. Em feien sentir viu.
Desprès a mans nues, he aixafat el seu rusc.

De fet ja ho deia el llest de torn,
la natura ni es crea ni es destrueix, només es transforma.

TU, EL SOL I LA LLUNA


Primer el sol, la lluna i després tu.
Sí, tu, riallera i consentida,
enginyosa, bonica i atrevida.
Tu per tot arreu, els teus ulls,
la teva imatge repetida,
per davant de les estrelles,
més veloç que cap cometa,
calidoscopi als meus miralls,
milers de vegades reflectida.
Tu amb el teu llenguatge desimbolt,
la teva mirada altiva i furtiva,
el teu serrell mig escolar
les teves ínfimes faldilles.
Les teves mans pel meu cos
passegen com les formigues.
Tu i només tu i després el sol, la lluna...
i les tristes estrelles que ja no il·luminen.

11.10.09

TARDOR A GRANADA


Sonen les campanes sobre la silenciosa Granada
seguint la música de les fonts i els colors cromàtics
de les oloroses roses en aquesta tardor estranya.
Les bruixes en mànigues de camisa a lloms de l’escombra
fan un vol rasant majestuós i quasi imperceptible.
Tot és quietud i silenci al voltant dels ulls negres
de les espectacularment precioses bruixes andaluses.
Tot és màgia en l’instant en que et creues amb elles
i aconsegueixen embruixar-te simplement picant l’ullet.
I les enveges, quan sobrevolen la majestuosa biblioteca
des de on en Galileo Galilei les saluda alçant la mà,
i els parla del sol i dels astres que volten pels llocs de sempre.
Volen espitregades i alegres en aquest octubre de 37 graus,
on l’olor fascinant del gessamí, s’ha apoderat dels racons.
I ballen alegres pel cel blau, la dolça tonada de la guitarra
i esclaten la seva morenor repicant de mans, i de puntes i talons,
mentre una veu estripada, canta saetes, o fandangos, bulerias...
Després, desapareixen orgulloses entre la blancor
del bell Albaicin, de camí a amagar-se en qualsevol cova,
i abans d’adormir-se de cara a l’Alhambra, reciten de memoria l’estrofa...
Dale limosna mujer, que no hay en la vida nada
como la pena de ser ciego en Granada