29.12.09
ONADES
encara puc veure el mar des de on estic,
i jugo amb les pupil·les a allunyar i acostar cada racó.
Jugo amb els pensaments a lliurar-me al joc de les onades
a sentir el vent marí a les galtes i llepar la salabror
dels teus llavis avesats a nedar a prop dels meus.
Sento els crits de les gavines,
rates dansaires arran de costa i de teulada.
I tot plegat em parla de tu,
suaument,
de tu,
amb enyorança,
de tu,
com en un somni harmònic ,
dansa de constel·lacions marines,
pou sense fi de sensualitat.
Tot plegat em parla de les teves onades
a vegades llises i mediterrànies,
a vegades salvatgement cantàbriques.
TERRATS
plena de fum , soroll, gavines i coloms,
saltàvem sense escombra entre les cuixes,
i sense cap més xarxa que la nostre il·lusió d’infants.
I veiem pels celoberts les nostres paranoies
en formes alades encerclant-nos cada somni.
Jugàvem, beneïts temps en els que jugàvem,
amb els genolls pelats i les bruses enganxades,
jugàvem a ser avions que aterraven en prats de rajol,
i a xutar cada agulla d’estendre somniant fer el gol més decisiu.
Beneïts els temps en que jugàvem pels terrats
que ens servien de palaus i barricades.
23.12.09
DÉJÀ VU
T’he vist en algun lloc
potser fugint entre els meus somnis,
o amagant-te en qualsevol cantonada
del meu pobre i espatllat subconscient.
Però mai oblidaria aquests ulls melosos
amb els que ara m’estàs mirant estorada,
mai podria esborrar del meu disc dur
la teva mirada sorpresa i deliciosa.
T’he vist en algun lloc, n’estic segur,
potser, cada vegada que tanco els ulls i et recordo.
DEMANO UN DESIG
i surtin de sota el coixí, uns instants més de plaer
abans d’obrir els ulls per encarar valents, el nou dia.
I que la llum ens violi insolent les pupil·les,
i ens obligui a una darrera carícia a ulls clucs,
que l’escalfor dels llençols ens recordi passades aventures
i faci dels instants en que tot dolçament recomença,
una incitació, la més salvatge, a la luxúria.
Que cap mati no ens escatimi les carícies de cap nit,
que cap nit, ens faci oblidar les carícies dels matins.
17.12.09
INCERTES BECEROLES
per un camí ple de fulles cruixents i també humides
fulles engroguides que jeien somortes pel fred,
un fred intens que ens gelava l’ànima gebrada
i ens deixava tot el desig en unes incertes beceroles.
Només el contacte de la mà ens aportava escalfor,
i no era prou, prou que ho sabíem, que no era prou.
Sentíem com s’acostava la llunyania del moment temut.
Aquell moment en que les mans es deslliguen
i tot retorna a la seva estúpida rutina de l’anar vivint
lluny dels somnis que ja no podem ni explicar,
lluny dels rostres i els somriures que ens han commogut.
Aquell moment temut en que les vies del tren se separen
i la incertesa i l’atzar mestregen per sobre la raó.
Aquell moment en que els petons es perden per sobre les andanes.
1.12.09
ARTESANS
I vola i vola i vola...
25.11.09
VIATGE INACABAT
18.11.09
AHIR, AVUI, DEMÀ...
travessant muntanyes i valls, platges i racons.
Ahir vaig veure allunyar-se el teu esguard
entre les penúries i els laments, entre la boira i el cel.
Ahir vaig recordar cada cala, cada granet de sorra
cada ombrel·la, cada estora, cada onada.
Ahir vaig lluitar contra cada jo de mi mateix
per no oblidar-te, per retenir cada imatge compartida.
Ahir em va solcar el desassossec de la partida,
la tristesa d’un altre adéu tantes vegades assajat.
Ahir, com abans d’ahir, com demà i demà passat
he palpat al meu voltant com un cec, buscant la teva presència.
16.11.09
ELS OCELLS
Passejàvem amb els ulls ben oberts
agafats de la mà, meravellats per la bellesa
de la destrucció, l’encís de la runa,
la impressió de la misèria més absoluta,
i la petjada més macabre de la maleïda guerra.
A dalt els ocells marxaven cap al sud
talment com si res no els importés,
com si el soroll de les bombes els fos aliè.
La vida seguia sense lloc on seguir vivint,
sense estàtues ni monuments a on defecar.
La vida seguia malgrat el seu vol majestuós
i a cada cop d’ala, ens quedàvem més sols, més buits.
12.11.09
BAGUL
Tinc guardat en el bagul dels records
totes les paraules boniques que m’has dit,
tots els moments fascinants compartits,
totes les il•lusions construïdes i malbaratades.
Guardo gelosament també a l’armari secret
les vibracions de les teves encuriosides mirades
i la suau brisa del teu alè sobre el meu rostre.
Ho guardo tant sols perquè el trontoll del temps
no m’esborri capriciosament ni un sol instant,
ni la ampul•losa necessitat d’allò que essent correcte
va sempre per davant d’allò que és evident.
Ho guardo tant sols per poder-ho compartir amb tu
quan el temps i l’espai es decideixin a mesclar-se
en aquella dolça melodia que convida a l’amor.
3.11.09
2.11.09
BOIRA
que humiteja sense pressa, sense pausa, els pensaments
i transforma en música lenta i espessa les idees.
Jugaven els infants a intentar atrapar la boira,
els quedaven les mans buides i molles
i una immensa infelicitat pel regal inabastable.
He sentit parlar de la boira i mai no l’he vist.
Es poden veure les coses intangibles?
O és que són només dogmes de fe?
Ell conduïa el seu vehicle serenament,
la boira persistent li entelava la visió
ja prou minsa per les amargues llàgrimes.
29.10.09
ENS FEIEN POR LES PARAULES
temíem el t’estimo, el canviàvem pel m’agrades
ens feia por el et desitjo, i li dèiem t’enyoro.
Ens fèiem por unes simples lletres
i ens enganyàvem transformant-les.
Desprès, ens va fer por el contacte,
tancàvem els ulls davant la pell de l’altre,
com l’estruç que amaga el cap sota la terra,
però de sobte, el submarí del desig alçava el periscopi
i abandonava la mar brava, cercant el port adequat,
i tornàvem a recaure en les xarxes del plaer,
en els paradís dels somnis prohibits,
allí on les paraules guanyen als sentits,
allí on la pell crema i es transforma
en el més excitant dels moments que podràs viure.
20.10.09
MEDIOCRES
escampen merda pels racons i a tothora.
manipuladors de la més absoluta veritat,
es mouen de dreta a esquerra tot alhora.
Mentiders fins a la més gran extenuació,
traginen sempre amb diners que no són seus,
i es mouen modelant la llei i la raó
posant l’honor i la veritat sota els seus peus.
Es passen els teus vots per l’engonal
i et miren sempre que poden amb menyspreu
se’n riuen de les il·lusions i els ideals
i sempre que puguin et tractaran a cops de peu.
Tot i que els has donat un món ple de colors
no els importa el que tu puguis pensar
i només en acostar-se les noves eleccions
recordaran que existeixes i et tornaran a enganyar.
15.10.09
MORT
la silueta de la mort
retallada sobre els cirerers.
Mirava la terrassa com batien
nerviosament els llençols estesos
jugant amb la tramuntana.
He quedat meravellat dels seus ulls
del tot negres, seductors i glaçats,
i de la manera de mirar-me
com convidant-me a marxar amb ella.
Aleshores, li he parlat de tu,
de la teva escalfor, del teu somrís,
de les teves infinites ganes de viure,
de les meves infinites ganes d’abraçar-te...
M’ha mirat decidida
i com un esperit enrabiat
ha volat per sobre el meu teulat.
Poc després, l’he vist marxar camí enllà
carregada amb el meu veí a les esquenes.
13.10.09
AUTODESTRUCCIÓ
per sentir en la meva pell
tota la ràbia que destil·len.
Cada picada, era una descàrrega d’adrenalina,
i quan han marxat, les he enyorat.
He enyorat el dolor que em provocaven,
les he enyorat, perquè elles em percebien
com el seu més gran enemic. Em feien sentir viu.
Desprès a mans nues, he aixafat el seu rusc.
De fet ja ho deia el llest de torn,
la natura ni es crea ni es destrueix, només es transforma.
TU, EL SOL I LA LLUNA
Sí, tu, riallera i consentida,
enginyosa, bonica i atrevida.
Tu per tot arreu, els teus ulls,
la teva imatge repetida,
per davant de les estrelles,
més veloç que cap cometa,
calidoscopi als meus miralls,
milers de vegades reflectida.
Tu amb el teu llenguatge desimbolt,
la teva mirada altiva i furtiva,
el teu serrell mig escolar
les teves ínfimes faldilles.
Les teves mans pel meu cos
passegen com les formigues.
Tu i només tu i després el sol, la lluna...
i les tristes estrelles que ja no il·luminen.
11.10.09
TARDOR A GRANADA
seguint la música de les fonts i els colors cromàtics
de les oloroses roses en aquesta tardor estranya.
Les bruixes en mànigues de camisa a lloms de l’escombra
fan un vol rasant majestuós i quasi imperceptible.
Tot és quietud i silenci al voltant dels ulls negres
de les espectacularment precioses bruixes andaluses.
Tot és màgia en l’instant en que et creues amb elles
i aconsegueixen embruixar-te simplement picant l’ullet.
I les enveges, quan sobrevolen la majestuosa biblioteca
des de on en Galileo Galilei les saluda alçant la mà,
i els parla del sol i dels astres que volten pels llocs de sempre.
Volen espitregades i alegres en aquest octubre de 37 graus,
on l’olor fascinant del gessamí, s’ha apoderat dels racons.
I ballen alegres pel cel blau, la dolça tonada de la guitarra
i esclaten la seva morenor repicant de mans, i de puntes i talons,
mentre una veu estripada, canta saetes, o fandangos, bulerias...
Després, desapareixen orgulloses entre la blancor
del bell Albaicin, de camí a amagar-se en qualsevol cova,
i abans d’adormir-se de cara a l’Alhambra, reciten de memoria l’estrofa...
Dale limosna mujer, que no hay en la vida nada
como la pena de ser ciego en Granada
16.9.09
ALLÍ ON LA NIT ENS PORTÉS
una cançoneta suau que et faci adormir,
una cançó de bressol dolça que et porti a les estrelles,
que t’ensenyi el cel i la lluna sense ni tant sols sortir de casa,
que faci dels teus llençols un plàcid i càlid jaç de son.
Voldria explicar-te amb cançons, com m’emmirallen els teus ulls,
i com cada somriure teu em dignifica i em fa somniar,
com les teves pestanyes que s’acluquen, em fan més humà.
Voldria gronxar-me de les teves dents blanques i deixar-me anar
en el balanceig lent i calmós d’un gronxador de parc abandonat,
un parc ple de flors, tant sols per nosaltres i els nostres somnis.
Voldria entonar, no deixar-me cap nota, i fer-te entrar lentament
al mon meravellós dels somnis, allí on cada un te el lloc que tria,
allí on, si saps moure’t, tot és fantàstic sorprenent i possible.
Voldria creuar amb tu aquesta porta meravellosa de la nit,
i després de cantar-te, adormir-me al teu costat com un nadó,
ben agafat a tu, i volar, i volar, allí on la capritxosa nit ens portés...
27.8.09
com el murmuri sord de les onades del mar,
esgarrapant bocins d’aire del carrer, com un dofí.
Flotaves entre la música escandalosa de les comparses.
Suraves entre els paperets embogits que queien alegres
de les cases festives i els carrers prenyats de gent.
Il·luminaves l’espai, com una cuca de llum al mig del bosc enfosquit,
i després, desapareixies de sobte, i tornava cruel l’obscuritat
de la teva absurda i embogidora absència
30.7.09
LA BRUIXA BRISA
-Abracadabra, siga la pata en su cabra...-
La bruixa Brisa embruixa grisos entristits, sols amb somrís de bruixa amb llavis de maduixa. I somnia rauxes en boscos de boixos, i baixa a les soques
a escoltar les veus fluixes d’afònics follets que fan un garbuix de sons moixos a l’ombra d’un marduix. I recorda quan la brisa embruixava els cabells llisos que li lliscaven per les cuixes i ruixava amb pixums els mixos que la feien cantar cançonetes i poesies prenyades d’esdrúixoles.
La bruixa brisa, feia moixàines a la lluna dins la fageda, amb la ma entre les cuixes...
22.7.09
BAGA BIGA HIGA
un, dos, tres...
l’arma es dispara alliberadora
com una bufetada a la guerra,
i la sopa caldosa i macabre
de blat de moro mig cuit,
deixa anar alenades negres de fum.
Sobrevolant el ritus, els corbs
que beuen la sang d’un glop,
mentre les bruixes salten fogueres
i esmolen els ullals arrencats dels llops.
Baga, biga, higa, un dos tres,
els infants canten la tornada,
les sorgines riuen amb les boques desdentegades...
Sortiu dels vostres caus
i alceu amb força les escombres
escòries de les més brutes escòries,
boques sense dents i alè pútrid.
Us invoco a sortir aquesta nit de fresca
al voltant de les fogueres
per fer tenebrosos encanteris.
Us invoco, us imploro, us ordeno,
llenceu les vostres malediccions
de bruixes sàvies i malèfiques.
Pentineu els vostres gats negres,
arranqueu les potes a les cabres, abracadabres,
feu els més perillosos beuratges,
despulleu-vos a la llum de la lluna,
i danseu impúdicament a la seva ombra.
Escampeu la vostra màgia negre
per les nostres espatlles, sense pudor.
feu-nos feliços en aquesta nit de rauxa immensa.
Desprès, si voleu, torneu a les vostres coves
a planejar noves trifulgues.
Les fogueres que fa temps us retorçaven ara ja són plenes a vessar.
3.6.09
NO VULL RES DE TU
No vull res de tu
li deia mentre caminava al seu costat
a la platja arran de l’aigua. L’acabava de conèixer.
No vull res, ni amistat, ni conversa i molt menys sexe.
No vull res.
O potser ben mirat, en el fons ho vull tot,
vull robar-te el teu instant de solitud, el teu silenci.
La teva insultant intimitat, el teu moment plaent.
Caminar al teu costat seguint-te les passes
que juganeres queden dibuixades en la sorra molla.
Prendre’t aquell xiuxiueig lleuger del vent a la cara,
o potser més que prendre’l, compartir-lo.
Furgar en els records que et turmenten
i també als que no gosaries mai explicar-me
ni en cent passejades solitàries com aquesta.
Sentir la cançoneta que xiulen els teus llavis,
o talment la mirada perduda en l’horitzó.
Voldria violar-te sense ni tant sols tocar-te,
res carnal, res brut ni violent.
No vull res de tu. Simplement de tu, ho vull tot.
19.4.09
14 D'ABRIL
L’aire em tocava a la cara
aquell matí d’abril preciós,
mentre tranquil passejava,
sentint els esbufecs del gos.
La frescor de les darreres pluges,
m’omplia de vida els ulls cansats
el cel rosat, com les maduixes,
i els peus petjant camins enfangats
i als marges tres floretes
una roja, una groga, una morada,
celebrant alegres la diada.
9.3.09
LUXURIOSA PRIMAVERA
lascives i ansiosament enjogassades.
De sobte, la primavera, s’ha tret de sobre els prejudicis gelats del fred hivern
20.1.09
UN SEGON DESPRÈS....
el teu respirar reposat sobre els meus llavis.
Al voltant, res importa, només el lent batec
del teu cor relaxat sobre el meu pit nu.
Sento com milers de pessigolles em recorren
dels peus a les pestanyes, de les mans fins al melic.
Les meves mans sobre el teu cul dibuixen cercles.
El meu sexe dins el teu no es resigna a abandonar-lo.
Les nostres pells, es fonen en una melodia inacabable
de sentiments, de carícies i d’orgasmes deliciosos.
Potser demà sortirà el sol, i ens trobarà encara estirats,
l’un amb l’altre, l’un sobre l’altre, l’un dins l’altre,
i gelós, s’amagarà, incapaç d’irradiar tanta escalfor.
5.1.09
1.1.09
ESTEL
Milers d’estels de colors
en aquest Nadal trist i gris.
Una pluja d’estels cromàtics
envaint els fràgils cels blaus
de les fredes nits de desembre.
Fràgils estels acolorits de roigs
a les nits ensangonades de palestina
Estels prenyats de por a totes les cantonades
dels perillosos carrers de Kigali,
on la vida no val absolutament res.
Estels falsos de plàstic reciclat
pels carrers de Manhatan ,
on l’abundància va colze amb colze
amb la pobresa més profunda i abrupte.
Estels pútrids a les espatlles dels militars,
proeses engalanades, plenes d’actes heroics,
d’accions miserables i corruptes.
Un estel, es para sobre una cova desmanegada
d’un país remot, brut i empobrit,
El plor d’un nen que pateix fred
desperta la mula i el bou que l’escalfen.
El pare remuga un improperi
perquè havia agafat el son.
La mare treu el pit eixut i flàccid
i intenta inútilment alletar el nadó...
Tres reis de l’orient descobreixen l’estel
s’aturen embadalits davant la cova
i ofereixen al nadó els seus presents.
Un dels pastors que contemplen l’escena
s’obre la samarra i fa esclatar el cinturó d’explosius...
Segons desprès, només un estel lluent i solitari
fa de mut testimoni, d’un mon que s’ensorra
en la seva pròpia absurditat
FULLES DE TARDOR
sobre la flassada d’herba envermellida.
Cauen, desprès d’haver acomplert,
la seva única finalitat de bellesa
sublim, esporàdica i gratuïta.
Cauen les fulles ja groguenques
sobre el pes indòmit del fred,
i just abans de tocar a terra
remunten el vol empeses pel vent,
en la seva darrera alenada de vida,
en el seu últim servei a la mare natura.
Un llapis astut, recull l’instant de glòria,
i el transforma màgicament en art.